Aquesta entrevista està feta a la Maite Paramio, actual presidenta d’AMIT, Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues d’Espanya. Ens explica la seva opinió sobre la discriminació de gènere i també com funciona la seva organització i quins són els seus objectius principals.
- A partir de quina idea neix aquesta organització?
Aquesta organització neix a Madrid, fou creada per dones, sobretot del Consell Superior Investigacions Científiques, professores d’investigació que s’adonen que hi ha moltíssimes becàries treballant i molt poques dones als llocs de responsabilitat. I llavors pensen, que primer s’ha d’estudiar per què es perden tantes joves promeses, per què fan la carrera, el doctorat i després no arriben a llocs de rellevància. Aquesta organització és present en la majoria de comunitats autònomes, però la seu més important, la més gran, és la que tenim aquí, a Barcelona.
- Quins són els seus objectius o propòsits?
El nostre principal objectiu és aconseguir que hi hagi igualtat en la ciència, entre homes i dones, perquè hi ha masses “ments” masclistes per ignorància, per falta d’uns coneixements, de què han fet les dones, de com han estat, només és això. Com més sàpiguen, doncs més se n’adonaran.
Tenim l’objectiu important, sobretot, d’ajudar a aquestes noies que estan investigant. Com nosaltres ho hem passat, ens agradaria ensenyar a prendre decisions, que és el que els pot passar, etc. I bé, també fem denúncies, denúncies del què està passant.
- Em pot explicar quins són els seus fonaments bàsics? Com funciona?
Som una Associació estatal que té per objectiu vigilar que no hi hagi discriminació en l’accés de la dona als treballs científics. En reflexionar i proposar polítiques que evitin que les dones deixin la carrera científica després del doctorat per raons de maternitat.
Funciona amb juntes directives en les diferents autonomies que preparen i realitzen actes segons el plantejament d’AMIT. Existeix una Junta Directiva estatal que es reuneix un parell de vegades l’any per posar en comú les polítiques dels diferents llocs.
- Quants membres la formen?
A Catalunya som 72 i a tot Espanya, 531 membres dels quals 9 són homes.
M’hi vaig unir perquè la meva mare ja em va inculcar aquestes idees. Ella havia de fer tota la feina de la casa. A més, sempre es queixava perquè havia de demanar permís al meu pare per poder treballar, per treure’s el carnet de conduir i, fins i tot, per poder gastar diners que eren seus. Quan vaig anar a estudiar fora, a la primera, ja em vaig unir al grup feminista de la Universitat, perquè a part d’aquests valors que portava de casa. Al fer una carrera de ciències, abans només l’estudiaven majoritàriament homes i les poques dones que érem, havíem d’aguantar comentaris per part d’alguns companys i fins i tot de professors, d’una mentalitat masclista impressionant. En això, per sort, hem avançat. Per això, m’hi vaig unir, i des d’aquell moment, en tots els llocs on he estat, m’he anat unint a grups feministes diferents fins a arribar on sóc ara.
- Expliqui’m quina és la seva opinió sobre la discriminació de gènere.
La discriminació de gènere existeix de forma brutal i fàcil d’entendre en certs països com ara Afganistan, Iran, etc, i en molts dels països en vies de desenvolupament. En els països desenvolupats és mes difícil de demostrar ja que no existeixen lleis discriminatòries però la discriminació és més subtil. Hi ha moltes raons, però mirant les xifres de les persones que tenen el poder ens els diferents àmbits, ens adonem que la gran majoria són homes. Si la ciència sap que la intel•ligència és igual en homes que en dones la conclusió es que hi ha discriminació perquè sinó estaríem al 50% en tots els camps.
- Té algun fonament aquesta discriminació?
Doncs mira, una de les senyores que treballa amb mi, estudia les societats primitives i és molt interessant veure que; tota la discriminació ha tingut la seva base des que les dones es quedaven a les coves i els homes anaven a caçar, que es considera que és millor caçar un cérvol que parir un nen, etc. Tot aquest estereotip de guerrer, lluitador ens han arribat fins avui dia, tot i que ara no hi ha cap guerrer perquè tots estan grassos, però tot i així es manté aquest simulacre d’herois.
- Qui és més “culpable” d’aquesta discriminació?
No crec que és més culpable l’home, perquè és qui s’està aprofitant de la situació. Hi ha dones culpables evidentment, però, en general, pateixen la situació. Els altres són culpables i se n’aprofiten. Llavors, hi ha aquesta petita diferència però, bé, sí, això és un sistema.
- Es pot combatre? Què creu que s’ha de fer per combatre-la?
S’ha de demostrar a les dones que tenen capacitat per tenir més responsabilitat de la que tenen ara i que això els donarà un major poder d’elecció sobre les seves vides. També s’ha de convèncer els homes que compartir tots els seus camps d’acció no es prendre’ls el poder, sinó donar-los altres possibilitats personals que els enriqueixin. Tot és qüestió d’opinar, parlar i fer-se escoltar.
- Quan es va adonar que calia actuar?
Des de petita, veient la situació familiar amb dones intel•ligents fent treballs rutinaris i poc creatius. Sempre queixant-se!
